L'ATRACAMENT

Fructuós Batzac no era persona de fer caritats; no ho havia estat mai. De petit la seva mare el duia a passejar i cada cop que se li acostava un pidolaire ràpidament el n'apartava com si es tractés d’un empestat. D'aquesta manera, Fructuós va anar coneixent les tècniques per escapolir-se d'aquells que demanaven. El vespre del seu aniversari, tornant de la feina,  l’home tenia al cap mil i un problemes la majoria dels quals eren del tot insignificants. En ser gairebé a casa, va veure un home sospitós que l’esperava a la cantonada del carrer. L’individu en qüestió duia un abric llarg que li arribava fins als turmells. Capficat com anava Fructuós, no va adonar-se que a l’acte ja el tenia al damunt barrant-li el pas. Tot i la seva escassa predisposició per distingir quina cara feia l'home de l’abric llarg, va veure clarament que entre el cos d’aquell home i el seu s'hi amagava una navalla de dimensions considerables la fulla de la qual li quedava orientada directament als ronyons. Va suposar que aquell senyor volia atacar-lo, fet que va poder constatar en el moment en què va obrir la boca:

- Doneu-me tot allò que dugueu al damunt!

- Dispenseu, com dieu?

- Que feu el favor de donar-me tot allò que dugueu al damunt! -se'l veia nerviós.

- Escolteu, vinc molt cansat de la feina; què em demaneu ara, vós?

- Refotre! Que em doneu tots els diners que dugueu a la cartera, ves què us demano!

- Sí home, sí; ja us havia entès de bones a primeres però és que ja us he dit que vinc molt cansat de la feina. Mireu, tinc moltes ganes d'arribar a casa; avui faig anys, sabeu? M’hi espera la família i em fa l’efecte que em deuen haver preparat una sorpresa d'aquelles que fan caure d'esquena. Penseu que si arribo a deshora patiran sense motiu.

-Molt bé, molt bé; tot això em sembla fantàstic però és que a mi em calen els diners que dueu a la carera, compreneu? Ah, i felicitats, per cert.

- Moltes gràcies. Sou molt amable.

- I bé doncs?

- Ah sí, dispenseu, els diners!

- Això mateix.

- En fi, posem-nos-hi doncs.

- Això, això. Anem per feina.

- Bé, en primer lloc us demanaria que abaixéssiu aquest ganivet esmolat per Satanàs. No fos cas que prenguéssim mal, ara!

- Sí senyor.

- Molt bé. Bon minyó. A veure, tornem-hi. Què desitgeu?

- Caram, però que no ha quedat prou clar?

-Teniu raó, els diners. Perdoneu, és que he tingut un dia molt dur.

- Doncs estigueu per la feina, bon home!

- Bé, mireu; jo ara no us puc atendre com voldríeu però no patiu que tot té solució. Fem una cosa, jo demà tinc tot el dia lliure i si us sembla, després de berenar podria estar per vós. No voldria que penséssiu que sóc un home de poca paraula. Així què? Quedem entesos?

- Home, ara m'agafeu sense saber què respondre! Em trastoqueu l’agenda! Deixeu-me rumiar... que no tingués cap assalt pendent.

- Feu, feu.

- No, em sembla que no. Heu estat de sort. Sí, sí, ja podem quedar entesos per demà. Si em sortís algun compromís de darrera hora sempre podria ajornar-lo.

- Fantàstic! Què us sembla doncs si ens trobem demà a les vuit del vespre aquí mateix? Penseu que aquest carrer és poc transitat, a aquesta hora ja serà fosc i ningú no ens molestarà.

- És clar. Per cert, abans que me n'oblidi... agafeu diners abans de sortir de casa. En cas contrari el nostre encontre fóra en va!

- No patiu, així ho faré.

L’endemà, Fructuós va llevar-se més eufòric que mai; l'ocasió s'ho valia! Va esmorzar i va  dinar com un aristòcrata i, a continuació, va desplaçar-se a uns coneguts magatzems de la ciutat fi d'adquirir peces de vestir de tall francès i un barret d'allò més escaient per a la cita. Quan encara faltava mitja hora per la trobada , Fructuós ja era a lloc i fumava un cigarret rere l'altre; semblava talment que esperés el naixement d'un fill. Quan passaven deu minuts de les vuit, l'home del dia anterior va presentar-se al lloc acordat:

-Dispenseu el retard però ja sabeu com funcionen els transports en aquesta ciutat!

- No patiu, la qüestió és que heu arribat. Bé doncs, avui sí que puc estar per vós. Quants diners necessiteu?

- Bé, jo ahir us demanava que esquitxéssiu tot el que portàveu a la cartera però un cop a casa vaig pensar que exigir-vos quantitats desmesurades seria una falta de delicadesa per part meva.

- I ara, em faríeu enfadar! Demaneu, carai, demaneu! Que vaig fort d'armilla jo!

- N'esteu segur?

- Podeu ben pujar-hi de peus!

- Bé, doncs. Què us semblarien tres-cents euros?

- Misèria i companyia, ves què em semblaria! Pujeu, caram! Ja us he dit que era home de calé llarg, jo!

- Bé. Doooooncs... quatre-cents euros?

- On aneu a parar, home de déu! Que no veieu que amb això no arribareu ni a la cantonada?

- Quatre-cents cinquanta?

- Amunt!

- Cinc-cents?

- Amunt, amunt!

- Doncs sis-cents?

- Què us sembla sis-cents cinquanta?

- Em sembla excessiu! Sis-cents trenta, ni vós ni jo.

- Fet! Aquí els teniu.

- Moltes gràcies, sou molt gentil.

- Em permeteu que us faci una pregunta?

- Oh i tant!

- Per què us dediqueu a això dels atracaments?

- És una història llarga. Us la sintetitzaré.

- Si us plau.

- Veureu, jo era dentista. La vocació em venia de petit, ho vaig tenir sempre molt clar. Després de passar per l'escola i per l'institut vaig decidir estudiar odontologia. Vaig superar els estudis amb prou bones notes. Com que els meus pares eren gent de diners, em van muntar una clínica molt a prop d'on vivíem. Els primers anys la clínica només generava beneficis fins que un dia vaig llevar-me amb uns forts recargolaments a l'estómac. Ja deveu saber que els mals de panxa són terribles i no només perjudiquen el cos sinó que també paralitzen les facultats del cervell. Doncs bé, babau de mi, vaig decidir d'anar a treballar i els mals de ventre no em van permetre de concentrar-me en la feina. Aquell mateix dia doncs, incapaç de processar els pensaments com calia, vaig esguerrar la dentadura de dos pacients: a una senyora jubilada li vaig extreure un queixal que no tocava i quan vaig voler tornar a posar-lo a lloc, ho vaig fer amb l'arrel mirant enlaire. La bona dona no va donar-se'n fins que a casa va intentar de menjar-se una coca de llardons. L'altre pacient va ser un jove estudiant al qual en aplicar-li en un queixal reconstruït una capa de ciment odontològic, vaig trencar-li a dins un tros de metall d’un dels meus estris de treball. Òbviament, el tros de metall va quedar immediatament petrificat a la boca del jove de resultes de l'efecte del ciment. Ell però, tan tranquil, no va adonar-se del meu esguerro fins quan va fer-li un petó a la seva xicota a qui va mig seccionar la geniva.

L'endemà, quan vaig voler anar a treballar, vaig trobar-me la clínica completament calcinada i a la cantonada m'esperaven els meus dos pacients amb una colla de familiars i d’amics. No cal que us digui que van atonyinar-me de valent. Vaig anar directament a l'hospital i, quan vaig sortir-ne (em mancava una orella i tenia un ull que mirava al Japó) vaig trobar-me sense casa i sense feina. Des d'aleshores que em dedico a això que veieu, a robar. Ja sé que és trist, però és això o el suïcidi! Penseu que la gent se m'espanta quan els demano diners i jo tampoc no vull provocar aquest sentiment en els ciutadans! En fi, vós heu estat prou gentil de fer-me una caritat.

- On aneu a parar! És molt dur tot això que m'heu contat. Mireu, està decidit, us donaré l'americana que duc; és nova de trinca!

- I ara! No la puc acceptar!

- No sigueu ruc i preneu-la!

- Home, si us heu d'enfadar...

La generositat de Fructuós Batzac però no es va acabar aquí. Al llarg de cinc o sis anys va continuar tenint trobades al carreró amb l’exdentista; va donar-li joies, discos, llibres, televisors, microones, forns, rentadores, estufes, ventiladors, barrets mexicans, mans de fusta per gratar-se l'esquena i gàbies de canari. L'home va recuperar les ganes de viure.

Finalment, Fructuós Batzac va casar-se i va tenir quatre criatures. El nostre home va acabar contracant l’exdentista com a decorador oficial de la seva llar. Els seus treballs van començar a omplir en poc temps el rebedor, el passadís i el menjador de la casa amb aquell estil tan particular seu que se servia d’una barreja de pintures amb incrustacions d'estris d'odontologia. La seva obra era una barreja d’estils a mig camí de Tàpies i de Barceló.

ELS VEÏNS

"L'altre dia, mentre m'afaitava, vaig descobrir-me una altra cara. I no m'era pas desconeguda, s'assemblava a la d'un veí meu que no puc veure, un home insuportable amb el qual ens barallem a cada pas. Des d'aleshores em tinc mania i m'odio, ja no em puc quedar sol amb mi mateix!"

"Miratge"; Pere Calders

Poc després de la mort de la tia Palmira vaig saber que, pobra dona, m'havia deixat en herència un pis enorme a l'Eixample, lluminós i amb un espai tan inabastable que fins i tot l'explorador més intrèpid del món s'hi perdria. L'Eixample! El barri que havia somiat des que era estudiant quan imaginava sopars amb vi i formatge i inacabables discussions de cinema, música i literatura. Uns parents meus van quedar-se el pis on havia viscut fins aleshores (un pis situat en una zona força inhòspita de la ciutat però molt còmoda, d'altra banda) i vaig anar a buscar les claus de la meva nova llar a casa de la germana de la tia Palmira que vivia un parell de travessies per sota del carrer on jo havia d'anar. Només de veure'm em va fer passar i em va oferir un got de mistela i quatre galetes:

- Doncs sí noi, sí. Pobreta, qui ho havia de dir, tan jove! Si sembla que no pugui ser, fillets de Déu! Oh, i que fa una setmana encara trescava pobra Palmira, que m'anava a buscar aquestes galetes que ara rosegues al colmado del senyor Enric... sí home, no facis aquesta cara de lluç! És aquell senyor que a tu i al teu germà de petits sempre us feia una moixaina o altra quan entràvem a seu local!

La germana de la tia Palmira, si badaves, t'engaltava un discurs que, si no tenies la valentia de saber aturar a temps, et queia al damunt com una llosa de cementiri.

- Tieta, hauríeu d'anar fent via que de segur que deveu tenir feina.

- Sí, noi, sí. Veus, això de garlar pels descosits m'ho va ensenyar la teva tia al cel sia- i aleshores t'engegava una filípica contra la seva germana difunta que, és clar, amb més motiu havies de tornar a tallar de manera educada.

-Tieta....

- Ja callo, ja callo. Bé, aquí tens les claus del pis. T'he de dir una cosa que la Palmira volia que sabessis. Veuràs, la pobreta sempre explicava que d'un parell d'anys ençà s'havien instal·lat al pis del seu davant, al mateix replà, una parella jove i amb qui tinc entès que havien tingut més d'una enganxada. Em fa l'efecte que encara hi són, jo els he vist aquests dies que he anat a recollir les seves coses, i ja et ben asseguro que la Palmira sabia de què parlava. Ell es veu que és, com ne diuen... programador informàtic i, àngela maria, va vestit com si l'hagués abillat sa mare! Només et diré que a l'estiu du una mena de banyador verd i groc, una samarreta vella i gastada, unes sabates nàutiques i uns mitjons de rombes apujats fins al queixal del seny! I d'ella, Jesús! és una dona sense ofici ni benefici; treballa d'escarràs cada nit, pobrica! Oh i és ben lletja pobra xicota, que té uns darreres monumentals i no s'afaita el bigoti!

Jo, lògicament ja en vaig tenir més que prou:

- Perdoneu que us ho digui tieta, però riure's dels defectes dels altres, és d'una baixesa remarcable.

- I ara! Bé, tu mateix; ja t'ho trobaràs.

- Jo només us dic que em sembla molt trist que pretengueu justificar el malestar de la tia Palmira amb la manera de fer i de vestir d'aquesta gent de qui parleu.

- Bé, bé. Repeteixo que ja t'ho trobaràs; que aquesta gent gasta a més a més uns modos que fan posar els cabells de punta. Que consti que t'he avisat!

Vaig prendre les claus i vaig sortir del pis sense dir-li gaire res més. L'endemà, vaig acabar d'empaquetar l'ordinador portàtil, quatre llibres i quatre discos que em faltaven i vaig quedar entesos amb un company que tenia una furgoneta i que em va ajudar a fer el trasllat. La primera setmana al pis la vaig dedicar a netejar-lo de dalt a baix, a treure'n la pols, a escombrar-lo i a fregar-lo a fi de deixar-lo net com una patena i, finalment, vaig anar desfent-me d'alguns objectes i fotografies d'avantpassats de qui jo ni en sabia el nom i que la tia Palmira, sentimental de mena, havia anat emmagatzemant. Vaig llençar alguns bibelots (els objectes que jo considerava més inservibles) i d'altres, sobretot els objectes religiosos (la tia Palmira era molt devota), els vaig lliurar al mossèn de la parròquia del barri. El vuitè dia després del trasllat vaig reposar de forma merescuda. Vaig beure'm un parell de cerveses, em vaig descalçar i em vaig arrepapar al sofà mentre rumiava tot allò que m'havia dit la germana de la tia Palmira sobre els veïns. Quines exagerades!-em repetia a mi mateix- de ben segur que no n'hi ha per tant. Jo ja els coneixia tant en l'una com en l'altra la seva immensa capacitat per treure les coses de lloc i de fer-les més grosses de com en realitat eren. Mentre em perdia però en aitals cavil·lacions va sonar el timbre de la porta. Em vaig tornar a calçar, em vaig cordar el botó dels pantalons i d'esma, vaig anar a obrir. Davant meu hi havia un home escabellat que duia unes ulleres exageradament grosses d'un model antic que almenys tenia vint anys:

- Hola bon dia, sóc en Prudenci, el veí de davant vostre.

- Hola Prudenci -vam encaixar-, tant de gust de saludar-vos. Com esteu?

- Doncs no gaire bé, la veritat!

- I això?

- Mireu, perdoneu que us sigui sincer però ja fa una setmana que la meva dona i jo sentim un barrim-barram insofrible provinent del vostre pis i és clar, ens fa estar molt neguitosos. Ella no pot dormir tranquil·la amb tot aquest rebombori.

- Vaja, sí que ho sento; però ben mirat, els dies que he estat traginant objectes no ho he fet pas de nit.

- Ho sé, ho sé però, veureu... la meva dona treballa de matinada i al matí arriba molt fatigada a casa, és aleshores, és clar quan es fica al llit i només li falta que hagi de sentir-vos a vós de grat o per força arrossegant mobles amunt i avall.

- Ep mestre, que de mobles no n'he arrosegat pas cap jo aquests dies!

- Tant és. La qüestió és que el soroll que feu és infernal i d'aquesta manera és molt difícil que hom poder conservar la serenitat, oi que m'enteneu?

- Claríssimament. Voldria excusar-me de les molèsties que hagi pogut ocasionar-vos.

- Penseu que en aquesta escala tothom es comporta i que seria molt trist que ens haguéssim d'enfadar més del compte vós i jo.

Vaig tancar la porta mentre al pensament se m'hi acumulaven tota mena de malediccions i improperis contra el meu veí. Va ser aleshores quan vaig començar a adonar-me que la tia Palmira no anava del tot desencaminada.

Aquella nit vaig anar a dormir força tard, a quarts de tres em ficava al llit després d'haver estat treballant una estona. Només tapar-me amb el llençol vaig sentir un plor amb un xiscle d'allò més estrident provinent de casa dels veïns. Com que els plors persistien, vaig acostar l'orella a fi de parar més atenció. A cada pausa que feien els crits d'una criatura (que d'altra banda no semblava ser-ne tant posat que ja articulava frases senceres i, sobretot insults feridors) sentia els crits estentoris d'en Prudenci: -Estigues quiet, refotre! No vols dormir, carallot? Que vols que et foti un cop de maça a cap? Ja veuràs ta mare demà al matí quan li digui que has estat donant pel sac tota la nit! El brams van durar una hora i mitja ben bona però jo no vaig dir res. L'endemà al matí, ben d'hora, em va despertar el timbre de la porta. En obrir vaig trobar-me als nassos una dona de proporcions desmesurades:

- Hola, bon dia, sóc la Prudència, la dona d'en Prudenci- he de reconèixer que se'm mig escapava el riure per sota el nas.

- Hola Prudència-vam encaixar-, tant de gust de saludar-vos. Com esteu?

- Doncs no gaire bé, la veritat!

- I això?

- Doncs us seré franca. Em sembla que el meu marit ja us va comentar que treballo de matinada i que he de dormir, és clar al matí.

- Sí, certament.

- Jo demano que a l'escala hi hagi certa tranquil·litat a aquestes hores i que se'm respecti el son.

- No heu de patir, els matins no solc ser a casa i....

- Ja, ja però avui és dissabte i jo aquesta nit passada he treballat a desdir. Això vol dir que en dissabte no vull sorolls, ni estris en marxa, ni rentadores funcionant ni qualsevol cosa que em pugui posar els nervis de punta, oi que m'enteneu?

- Bé, en tot cas, permeteu-me que us digui la meva. Si faig anar o no una rentadora a una hora o una altra ho he de decidir jo. D'altra banda, és al matí quan sentireu més soroll dels veïns, no us sembla?

- El que em sembla és que vós i jo tindrem més d'un problema si no comenceu a canviar unes quantes coses.- Pel cap em ballava que si perdia la paciència potser seria capaç de dir-li que la seva criatura (que ja no n'era tant) s'havia passat la nit esbramegant com si l'estiguessin escorxant de viu en viu. Però vaig callar.

El soroll, els crits i els plors van anar sent habituals a casa la Prudència i el Prudenci i cada dia pujaven una mica més de to i de volum. Al mateix temps, a més a més i de manera totalment incomprensible, es van anar multiplicant les queixes contra mi: que si posava la música massa forta, que si tancava la porta amb massa embranzida i feia massa retruny, que si em dutxava massa tard i que sentien el soroll de l'aigua cada dos per tres, que si el fum de la cuina se'ls escampava pel pis i anaven tot el dia amb la roba empudegada per culpa meva, que si parlava massa fort quan tenia visites i que gemegava massa quan tenia contacte carnal amb alguna dona, que si les meves sabates repicaven massa fort a terra i, sobretot, que esternudava amb un volum de decibels excessiu.

Un dia que era a la cuina amb un ganivet a la mà vaig pensar de fer una carnisseria: entraria a casa dels meus veïns, en faria trossos i me'ls cruspiria amb un bon estofat. Resignat i pensant que un cop al ventre encara se m'indigestarien, vaig decidir plegar veles i vaig fer un cop de cap. Vaig trucar al meu company transportista i li vaig demanar que em traslladés d'immediat a una casa a la muntanya a la vila on havien nascut els meus avis i on només hi anava algun estiu. Només instal·lar-m'hi vaig ser menja preferida dels mosquits, les abelles i tots els insectes agressius del camp (em devien veure la cara d'urbanita fleuma) que van decidir fiblar-me la pell sense cap mena de consideració. Vaig contraure una malaltia que el metge del poble era incapaç de determinar però em va recomanar repòs durant un parell de setmanes. Al llit estant, em venien a veure companys d'infantesa i alguna novieta que havia tingut al poble. Entre tots m'animaven, em feien riure i em deien que aviat em recuperaria i que podríem, malgrat l'edat, tornar a sortir plegats a fer mal, com quan érem petits. D'altra banda, també em deien que les dones grans del poble parlaven de la meva malaltia com si me n'hagués d'anar a l'altre barri d'un dia per l'altre. Efectivament era així: un dia que ja em trobava millor, mentre passejava pel jardí de la casa, vaig veure dues senyores aturades just al llindar de la porta d'entrada; jo era amagat darrere les fulles de la parra que ocultava en part la torre cosa per la qual a aquelles dones els era materialment impossible de veure'm. Vaig poder sentir com es recreaven en la meva malatia i com deien que si en comptes d'haver fet creu i ratlla de jove amb la fe cristiana, ara això no m'hauria passat i que si estava com estava era perquè Déu Nostre Senyor m'havia ben castigat. Quan vaig estar del tot recuperat i ja podia anar a comprar al poble, m'havia d'aturar a cada cantonada i sentir allò de: caram, ja esteu bé? i ara! què us va passar criatura? que era molt greu el que teníeu? i que ho devíeu passar malament oi angelet? Era un no parar. En tornar a casa vaig anar directe al traster i vaig treure de l'altell una carrabina del meu avi amb la sàdica intenció de començar a repartir plom a tort i a dret. De cop però, mentre enllustrava l'arma vaig adonar-me de l'animalada que estava a punt de fer i la vaig deixar amb compte a terra. Vaig pensar que la vida al camp no estava feta per mi, que jo era home de ciutat però, és clar, no podia tornar al pis de la tia Palmira per heure-me-les de nou amb el matrimoni prudent! Vaig preparar-me una maleta amb una camisa, uns pantalons, uns mitjons, uns calçotets i quatre estris d'higiene personal i vaig sortir del poble a peu. Com que era molt a prop de la frontera amb França vaig decidir passar-la tot xino-xano; havia tret força diners i estava decidit a canviar de país. Al primer poble que trobés buscaria allotjament i rumiaria què havia de fer. Quan ja duia mitja hora de camí, vaig sentir un clàxon i una veu masculina:

-Hòstia de Déu! Què hi fots tu aquí!- era el meu germà que anava en cotxe cap a Suïssa on havia de fer unes xerrades en una universitat.

- Mira, no ho sé! Acabo de marxar de la casa dels avis i abans havia sortit esperitat del pis de la tia Palmira per un problema amb uns veïns. És una història molt llarga.

- Doncs res, home. Escolta... però cap on anaves ara?

- No tenia cap destinació pensada; pretenia fer nit al primer poble que trobés.

- I ara, nos siguis animal! Puja, carallot! Mira, aquests dies m'allotjaré a casa d'uns amics a Suïssa i no crec que els faci res que hi arribi acompanyat. A més a més la casa és molt gran, són gent molt acollidora i ja t'hi faran un lloc.

Vaig prendre'm aquells dies com unes vacances paradisíaques; el paisatge suís s'ho valia però per damunt de tot s'havien acabat els retrets, els crits, els plors i, en definitiva, el soroll. M'estava a la terrassa del pis dels amics del meu germà quan de sobte va sonar el timbre. Com que a casa no hi havia ningú a causa de les jornades de xerrades a la universitat, em va tocar d'anar a obrir. La meva sorpresa va ser majúscula en veure un home escabellat que duia damunt del nas unes ulleres exageradament grosses i d'un model antic:

-Mireu, perdoneu que us sigui sincer però ja fa una setmana que la meva dona i jo sentim un barrrim-barram insofrible provinent del vostre pis i és clar, ens fa estar molt neguitosos. Ella no pot dormir tranquil·la amb tot aquest rebombori.

EL METEORIT

Parent de Badalona o d'Istanbul,

tant si ets actiu com si fas el gandul,

en aquest nostre món sense demà

és molt difícil de guanyar-se el pa.

No et donaré ni el més petit consol,

et volaran un dia qualsevol.

Però entretant evita alguns transtorns,

posant-te ben cordats els pantalons

I beg your pardon; Salvador Espriu

Amable Repòs va sentir a les notícies que faltaven set dies justos perquè un meteorit de dimensions colossals impactés de ple contra la terra. L'aürt s'havia de produir exactament un dimarts en havent dinat i la col·lisió, deien, tindria el focus principal precisament a Barcelona. Amable Repòs va remugar fastiguejat i haver d'assumir que havia d'anul·lar de grat o per força la visita a ca l'oculista que ja li tenia a punt un nou model d'ulleres que tenien la impagable propietat d'assecar-se en qüestió de segons després de mullar-se en un dia de pluja. Sense esma va allargar el braç vers la tauleta baixa del menjador, va agafar el paquet de tabac, va treure'n un cigarret, se'l va dur a la boca però es va veure obligat a tornar-lo al paquet perquè no trobava l'encenedor enlloc i li feia mandra tot d'un plegat aixecar-se i començar a regirar calaixos.

Amable Repòs va pensar que aquella situació per força li canviaria la vida d'una manera o altra. Va decidir sortir de casa. Mentre esperava que l'ascensor s'aturés al replà va veure que la veïna del costat treia el nas per la porta; la senyora Prudència Argentina, de cabells grisosos i pentinat deixat, li deia tota esverada que home de Déu però on va, que no ho ha sentit a les notícies que ens n'anem a prendre vent en qüestió de dies, ànima de càntir? Amable Repòs, amb un aplom granític, li responia que sí senyora, ja ho he vist, només surto a buscar un encenedor (va mentir) que m'han esbarriat vés a saber on. A continuació, i sense fer fressa, la senyora Prudència va desaparèixer de l'escletxa de la porta per entaforar-se de nou al pis.

Al carrer els cotxes provaven de circular enmig d'una serenata desgavellada de botzines de variats tons. Els autobusos, amb tot, no dubtaven ni un segon a enfilar-se a les voravies i, astuts, s'estalviaven així els taps circulatoris que havien format la resta de vehicles. Les criatures bramaven i les mares, decidies, els propinaven sorollosos mastegots a falta de botons per poder-los desactivar per uns instants. Els homes i les dones que es dirigien a les oficines havien perdut el discerniment i, amb la roba desmarxada, corrien com l'atleta més veloç del món. Corrien però s'havien de resignar a veure com la gent gran els avançava sorprenentment en la cursa cap a enlloc després de desfer-se de crosses i bastons que justificaven la seva aparent invalidesa. Amable Repòs va buscar el paquet de tabac de l'infern de l'americana i en va treure un cigarret però va recordar que en sortir de casa no s'havia entretingut a remenar calaixos per trobar l'encenedor i, és clar, va haver de tornar a introduir el cigarret dins del paquet.

Amable Repòs va entrar a l'oficina d'una agència de viatges on els treballadors miraven de controlar els tràfecs que generaven desenes de clients que cridaven i exigien alhora que se'ls facilités un viatge a l'altra punta de món com si això els hagués de deslliurar de la mort immediata. Amable Repòs va aconseguir obrir-se pas fins a arribar a la taula d'un dels treballadors de l'agència, un home sense prou orelles per atendre tots els auriculars que li reclamaven l'atenció. Es va girar de cara al públic tot enfilant-se damunt la taula i, amb la diplomàcia que el seu nom i cognom li proporcionaven, va raonar que senyors, que no ho veieu que no serveix de res anar-se'n a la quinta forca? Quan es produeixi el xoc, la deflagració també arribarà allà on sigueu! Jo de vosaltres, honestament, no em mouria de casa i, en tot cas, em compraria un bon paraigua per esmorteir el cop; penseu que ara se'n fan de molt resistents! I sense dir ni un mot i en qüestió de minuts, els clients de l'agència van girar cua decidits i van sortir per on havien entrat. Amable Repòs, satisfet de la seva obra, va baixar de la taula, va treure's un mocador de la butxaca i va netejar curosament la brutícia que havien deixat les sabates damunt de l'escriptori de l'home de l'agència. A continuació s'hi va encarar i li va demanar que veurà, acabo de sentir la tràgica notícia de l'impacte del famós meteorit contra el nostre planeta i és clar, com que ens queden escassos dies de vida, he pensat que ara és hora de fer a cuita-corrents tot allò que no he pogut fer en els últims deu anys. M'agradaria emprendre un viatge arreu del món, viatjar pels indrets més amagats i no escatimar de veure cap dels paratges més macos i inexplorats del planeta. En un moment, l'home de l'agència li va facilitar una volta al món en una setmana a un preu mòdic que ni Phileas Fogg hauria somiat. Amable Repòs va sortir satisfet de l'agència i, per celebrar l'èxit, va remenar els budells de l'americana en cerca del paquet de tabac. En va treure un cigarret, se'l va dur a la boca però en qüestió de segons va recordar que, renoi, de l'encenedor aquell dia no se'n cantava ni gall ni gallina! i per comptes de demanar foc al primer passavolant (mai millor dit), va tornar a entaforar el cigarret a l'interior del paquet.

En una setmana justa va recórrer la pràctica totalitat dels cinc continents, va menjar i beure tot allò que era apte per ser menjat i begut, va llegir els clàssics de la literatura universal que li faltaven de llegir, va assistir a tota mena de concerts i espectacles arreu del planeta, va conèixer gent de tota mena, classe i condició i va tenir contacte carnal amb tota mena d'homes i de dones.

De tornada a Barcelona, el dia mateix del tràgic desenllaç, va fer un darrer àpat ara però frugal (no es tractava com pot comprendre el lector d'anar-se'n a l'altre barri amb la panxa plena!) i va dirigir-se just al mig d'una Plaça de Catalunya completament deserta. La calor era asfixiant i d'allí estant se sentia a l'horitzó ataronjat un bruel eixordador que inutilitzava totalment l'aparell auditiu. Al cap de mitja hora Amable Repòs jeia a terra envoltat de cadàvers de colom però encara va ser a temps d'allargar el braç a l'americana que tenia al costat i treure el paquet de tabac. Just en el moment en què es duia el cigarret a la boca, la deflagració provocada pel meteorit va donar-li foc molt gentilment.