"L'altre
dia, mentre m'afaitava, vaig descobrir-me una altra cara. I no m'era
pas desconeguda, s'assemblava a la d'un veí meu que no puc veure,
un home insuportable amb el qual ens barallem a cada pas. Des
d'aleshores em tinc mania i m'odio, ja no em puc quedar sol amb mi
mateix!"
"Miratge";
Pere Calders
Poc
després de la mort de la tia Palmira vaig saber que, pobra dona,
m'havia deixat en herència un pis enorme a l'Eixample, lluminós i
amb un espai tan inabastable que fins i tot l'explorador més
intrèpid del món s'hi perdria. L'Eixample! El barri que havia
somiat des que era estudiant quan imaginava sopars amb vi i formatge
i inacabables discussions de cinema, música i literatura. Uns
parents meus van quedar-se el pis on havia viscut fins aleshores (un
pis situat en una zona força inhòspita de la ciutat però molt
còmoda, d'altra banda) i vaig anar a buscar les claus de la meva
nova llar a casa de la germana de la tia Palmira que vivia un parell
de travessies per sota del carrer on jo havia d'anar. Només de
veure'm em va fer passar i em va oferir un got de mistela i quatre
galetes:
-
Doncs sí noi, sí. Pobreta, qui ho havia de dir, tan jove! Si sembla
que no pugui ser, fillets de Déu! Oh, i que fa una setmana encara
trescava pobra Palmira, que m'anava a buscar aquestes galetes que ara
rosegues al colmado del
senyor Enric... sí home, no facis
aquesta cara de lluç! És
aquell senyor que a tu i al teu
germà de petits sempre us feia una moixaina o altra quan entràvem a
seu local!
La
germana de la tia Palmira, si badaves, t'engaltava un discurs que, si
no tenies la valentia de saber aturar a temps, et queia al damunt com
una llosa de cementiri.
-
Tieta, hauríeu d'anar fent via que de segur que deveu tenir feina.
-
Sí, noi, sí. Veus, això de garlar pels descosits m'ho va ensenyar
la teva tia al cel sia- i aleshores t'engegava una filípica contra
la seva germana difunta que, és clar, amb més motiu havies de
tornar a tallar de manera educada.
-Tieta....
-
Ja callo, ja callo. Bé, aquí tens les claus del pis. T'he de dir
una cosa que la Palmira volia que sabessis. Veuràs, la pobreta
sempre explicava que d'un parell d'anys ençà s'havien instal·lat
al pis del seu davant, al mateix replà, una parella jove i amb qui
tinc entès que havien tingut més d'una enganxada. Em fa l'efecte
que encara hi són, jo els he vist aquests dies que he anat a
recollir les seves coses, i ja et ben asseguro que la Palmira sabia
de què parlava. Ell es veu que és, com ne diuen... programador
informàtic i, àngela maria, va vestit com si l'hagués abillat sa
mare! Només et diré que a l'estiu du una mena de banyador verd i
groc, una samarreta vella i gastada, unes sabates nàutiques i uns
mitjons de rombes apujats fins al queixal del seny! I d'ella, Jesús!
és una dona sense ofici ni benefici; treballa d'escarràs cada nit,
pobrica! Oh i és ben lletja pobra xicota, que té uns darreres
monumentals i no s'afaita el bigoti!
Jo,
lògicament ja en vaig tenir més que prou:
-
Perdoneu que us ho digui tieta, però riure's dels defectes dels
altres, és d'una baixesa remarcable.
-
I ara! Bé, tu mateix; ja t'ho trobaràs.
-
Jo només us dic que em sembla molt trist que pretengueu justificar
el malestar de la tia Palmira amb la manera de fer i de vestir
d'aquesta gent de qui parleu.
-
Bé, bé. Repeteixo que ja t'ho trobaràs; que aquesta gent gasta a
més a més uns modos
que fan posar els cabells de punta. Que consti que t'he avisat!
Vaig
prendre les claus i vaig sortir del pis sense dir-li gaire res més.
L'endemà, vaig acabar d'empaquetar l'ordinador portàtil, quatre
llibres i quatre discos que em faltaven i vaig quedar entesos amb un
company que tenia una furgoneta i que em va ajudar a fer el trasllat.
La primera setmana al pis la vaig dedicar a netejar-lo de dalt a
baix, a treure'n la pols, a escombrar-lo i a fregar-lo a fi de
deixar-lo net com una patena i, finalment, vaig anar desfent-me
d'alguns objectes i fotografies d'avantpassats de qui jo ni en sabia
el nom i que la tia Palmira, sentimental de mena, havia anat
emmagatzemant. Vaig llençar alguns bibelots (els objectes que jo
considerava més inservibles) i d'altres, sobretot els objectes
religiosos (la tia Palmira era molt devota), els vaig lliurar al
mossèn de la parròquia del barri. El vuitè dia després del
trasllat vaig reposar de forma merescuda. Vaig beure'm un parell de
cerveses, em vaig descalçar i em vaig arrepapar al sofà mentre
rumiava tot allò que m'havia dit la germana de la tia Palmira sobre
els veïns. Quines exagerades!-em repetia a mi mateix- de ben segur
que no n'hi ha per tant. Jo ja els coneixia tant en l'una com en
l'altra la seva immensa capacitat per treure les coses de lloc i de
fer-les més grosses de com en realitat eren. Mentre em perdia però
en aitals cavil·lacions va sonar el timbre de la porta. Em vaig
tornar a calçar, em vaig cordar el botó dels pantalons i d'esma,
vaig anar a obrir. Davant meu hi havia un home escabellat que duia
unes ulleres exageradament grosses d'un model antic que almenys tenia
vint anys:
-
Hola bon dia, sóc en Prudenci, el veí de davant vostre.
-
Hola Prudenci -vam encaixar-, tant de gust de saludar-vos. Com esteu?
-
Doncs no gaire bé, la veritat!
-
I això?
-
Mireu, perdoneu que us sigui sincer però ja fa una setmana que la
meva dona i jo sentim un barrim-barram insofrible provinent del
vostre pis i és clar, ens fa estar molt neguitosos. Ella no pot
dormir tranquil·la amb tot aquest rebombori.
-
Vaja, sí que ho sento; però ben mirat, els dies que he estat
traginant objectes no ho he fet pas de nit.
-
Ho sé, ho sé però, veureu... la meva dona treballa de matinada i
al matí arriba molt fatigada a casa, és aleshores, és clar quan es
fica al llit i només li falta que hagi de sentir-vos a vós de grat
o per força arrossegant mobles amunt i avall.
-
Ep mestre, que de mobles no n'he arrosegat pas cap jo aquests dies!
-
Tant és. La qüestió és que el soroll que feu és infernal i
d'aquesta manera és molt difícil que hom poder conservar la
serenitat, oi que m'enteneu?
-
Claríssimament. Voldria excusar-me de les molèsties que hagi pogut
ocasionar-vos.
-
Penseu que en aquesta escala tothom es comporta i que seria molt
trist que ens haguéssim d'enfadar més del compte vós i jo.
Vaig
tancar la porta mentre al pensament se m'hi acumulaven tota mena de
malediccions i improperis contra el meu veí. Va ser aleshores quan
vaig començar a adonar-me que la tia Palmira no anava del tot
desencaminada.
Aquella
nit vaig anar a dormir força tard, a quarts de tres em ficava al
llit després d'haver estat treballant una estona. Només tapar-me
amb el llençol vaig sentir un plor amb un xiscle d'allò més
estrident provinent de casa dels veïns. Com que els plors
persistien, vaig acostar l'orella a fi de parar més atenció. A cada
pausa que feien els crits d'una criatura (que d'altra banda no
semblava ser-ne tant posat que ja articulava frases senceres i,
sobretot insults feridors) sentia els crits estentoris d'en Prudenci:
-Estigues quiet, refotre! No vols dormir, carallot? Que vols que et
foti un cop de maça a cap? Ja veuràs ta mare demà al matí quan li
digui que has estat donant pel sac tota la nit! El brams van durar
una hora i mitja ben bona però jo no vaig dir res. L'endemà al
matí, ben d'hora, em va despertar el timbre de la porta. En obrir
vaig trobar-me als nassos una dona de proporcions desmesurades:
-
Hola, bon dia, sóc la Prudència, la dona d'en Prudenci- he de
reconèixer que se'm mig escapava el riure per sota el nas.
-
Hola Prudència-vam encaixar-, tant de gust de saludar-vos. Com
esteu?
-
Doncs no gaire bé, la veritat!
-
I això?
-
Doncs us seré franca. Em sembla que el meu marit ja us va comentar
que treballo de matinada i que he de dormir, és clar al matí.
-
Sí, certament.
-
Jo demano que a l'escala hi hagi certa tranquil·litat a aquestes
hores i que se'm respecti el son.
-
No heu de patir, els matins no solc ser a casa i....
-
Ja, ja però avui és dissabte i jo aquesta nit passada he treballat
a desdir. Això vol dir que en dissabte no vull sorolls, ni estris en
marxa, ni rentadores funcionant ni qualsevol cosa que em pugui posar
els nervis de punta, oi que m'enteneu?
-
Bé, en tot cas, permeteu-me que us digui la meva. Si faig anar o no
una rentadora a una hora o una altra ho he de decidir jo. D'altra
banda, és al matí quan sentireu més soroll dels veïns, no us
sembla?
-
El que em sembla és que vós i jo tindrem més d'un problema si no
comenceu a canviar unes quantes coses.- Pel cap em ballava que si
perdia la paciència potser seria capaç de dir-li que la seva
criatura (que ja no n'era tant) s'havia passat la nit esbramegant com
si l'estiguessin escorxant de viu en viu. Però vaig callar.
El
soroll, els crits i els plors van anar sent habituals a casa la
Prudència i el Prudenci i cada dia pujaven una mica més de to i de
volum. Al mateix temps, a més a més i de manera totalment
incomprensible, es van anar multiplicant les queixes contra mi: que
si posava la música massa forta, que si tancava la porta amb massa
embranzida i feia massa retruny, que si em dutxava massa tard i que
sentien el soroll de l'aigua cada dos per tres, que si el fum de la
cuina se'ls escampava pel pis i anaven tot el dia amb la roba
empudegada per culpa meva, que si parlava massa fort quan tenia
visites i que gemegava massa quan tenia contacte carnal amb alguna
dona, que si les meves sabates repicaven massa fort a terra i,
sobretot, que esternudava amb un volum de decibels excessiu.
Un
dia que era a la cuina amb un ganivet a la mà vaig pensar de fer una
carnisseria: entraria a casa dels meus veïns, en faria trossos i
me'ls cruspiria amb un bon estofat. Resignat i pensant que un cop al
ventre encara se m'indigestarien, vaig decidir plegar veles i vaig
fer un cop de cap. Vaig trucar al meu company transportista i li vaig
demanar que em traslladés d'immediat a una casa a la muntanya a la
vila on havien nascut els meus avis i on només hi anava algun estiu.
Només instal·lar-m'hi vaig ser menja preferida dels mosquits, les
abelles i tots els insectes agressius del camp (em devien veure la
cara d'urbanita fleuma) que van decidir fiblar-me la pell sense cap
mena de consideració. Vaig contraure una malaltia que el metge del
poble era incapaç de determinar però em va recomanar repòs durant
un parell de setmanes. Al llit estant, em venien a veure companys
d'infantesa i alguna novieta que havia tingut al poble. Entre tots
m'animaven, em feien riure i em deien que aviat em recuperaria i que
podríem, malgrat l'edat, tornar a sortir plegats a fer mal, com quan
érem petits. D'altra banda, també em deien que les dones grans del
poble parlaven de la meva malaltia com si me n'hagués d'anar a
l'altre barri d'un dia per l'altre. Efectivament era així: un dia
que ja em trobava millor, mentre passejava pel jardí de la casa,
vaig veure dues senyores aturades just al llindar de la porta
d'entrada; jo era amagat darrere les fulles de la parra que ocultava
en part la torre cosa per la qual a aquelles dones els era
materialment impossible de veure'm. Vaig poder sentir com es
recreaven en la meva malatia i com deien que si en comptes d'haver
fet creu i ratlla de jove amb la fe cristiana, ara això no m'hauria
passat i que si estava com estava era perquè Déu Nostre Senyor
m'havia ben castigat. Quan vaig estar del tot recuperat i ja podia
anar a comprar al poble, m'havia d'aturar a cada cantonada i sentir
allò de: caram, ja esteu bé? i ara! què us va passar criatura? que
era molt greu el que teníeu? i que ho devíeu passar malament oi
angelet? Era un no parar. En tornar a casa vaig anar directe al
traster i vaig treure de l'altell una carrabina del meu avi amb la
sàdica intenció de començar a repartir plom a tort i a dret. De
cop però, mentre enllustrava l'arma vaig adonar-me de l'animalada
que estava a punt de fer i la vaig deixar amb compte a terra. Vaig
pensar que la vida al camp no estava feta per mi, que jo era home de
ciutat però, és clar, no podia tornar al pis de la tia Palmira per
heure-me-les de nou amb el matrimoni prudent! Vaig preparar-me una
maleta amb una camisa, uns pantalons, uns mitjons, uns calçotets i
quatre estris d'higiene personal i vaig sortir del poble a peu. Com
que era molt a prop de la frontera amb França vaig decidir passar-la
tot xino-xano; havia tret força diners i estava decidit a canviar de
país. Al primer poble que trobés buscaria allotjament i rumiaria
què havia de fer. Quan ja duia mitja hora de camí, vaig sentir un
clàxon i una veu masculina:
-Hòstia
de Déu! Què hi fots tu aquí!- era el meu germà que anava en cotxe
cap a Suïssa on havia de fer unes xerrades en una universitat.
-
Mira, no ho sé! Acabo de marxar de la casa dels avis i abans havia
sortit esperitat del pis de la tia Palmira per un problema amb uns
veïns. És una història molt llarga.
-
Doncs res, home. Escolta... però cap on anaves ara?
-
No tenia cap destinació pensada; pretenia fer nit al primer poble
que trobés.
-
I ara, nos siguis animal! Puja, carallot! Mira, aquests dies
m'allotjaré a casa d'uns amics a Suïssa i no crec que els faci res
que hi arribi acompanyat. A més a més la casa és molt gran, són
gent molt acollidora i ja t'hi faran un lloc.
Vaig
prendre'm aquells dies com unes vacances paradisíaques; el paisatge
suís s'ho valia però per damunt de tot s'havien acabat els retrets,
els crits, els plors i, en definitiva, el soroll. M'estava a la
terrassa del pis dels amics del meu germà quan de sobte va sonar el
timbre. Com que a casa no hi havia ningú a causa de les jornades de
xerrades a la universitat, em va tocar d'anar a obrir. La meva
sorpresa va ser majúscula en veure un home escabellat que duia
damunt del nas unes ulleres exageradament grosses i d'un model antic:
-Mireu,
perdoneu que us sigui sincer però ja fa una setmana que la meva dona
i jo sentim un barrrim-barram insofrible provinent del vostre pis i
és clar, ens fa estar molt neguitosos. Ella no pot dormir
tranquil·la amb tot aquest rebombori.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada