Fructuós Batzac no era persona de fer caritats; no ho havia estat mai. De petit la seva mare el duia a passejar i cada cop que se li acostava un pidolaire ràpidament el n'apartava com si es tractés d’un empestat. D'aquesta manera, Fructuós va anar coneixent les tècniques per escapolir-se d'aquells que demanaven. El vespre del seu aniversari, tornant de la feina, l’home tenia al cap mil i un problemes la majoria dels quals eren del tot insignificants. En ser gairebé a casa, va veure un home sospitós que l’esperava a la cantonada del carrer. L’individu en qüestió duia un abric llarg que li arribava fins als turmells. Capficat com anava Fructuós, no va adonar-se que a l’acte ja el tenia al damunt barrant-li el pas. Tot i la seva escassa predisposició per distingir quina cara feia l'home de l’abric llarg, va veure clarament que entre el cos d’aquell home i el seu s'hi amagava una navalla de dimensions considerables la fulla de la qual li quedava orientada directament als ronyons. Va suposar que aquell senyor volia atacar-lo, fet que va poder constatar en el moment en què va obrir la boca:
- Doneu-me tot allò que dugueu al damunt!
- Dispenseu, com dieu?
- Que feu el favor de donar-me tot allò que dugueu al damunt! -se'l veia nerviós.
- Escolteu, vinc molt cansat de la feina; què em demaneu ara, vós?
- Refotre! Que em doneu tots els diners que dugueu a la cartera, ves què us demano!
- Sí home, sí; ja us havia entès de bones a primeres però és que ja us he dit que vinc molt cansat de la feina. Mireu, tinc moltes ganes d'arribar a casa; avui faig anys, sabeu? M’hi espera la família i em fa l’efecte que em deuen haver preparat una sorpresa d'aquelles que fan caure d'esquena. Penseu que si arribo a deshora patiran sense motiu.
-Molt bé, molt bé; tot això em sembla fantàstic però és que a mi em calen els diners que dueu a la carera, compreneu? Ah, i felicitats, per cert.
- Moltes gràcies. Sou molt amable.
- I bé doncs?
- Ah sí, dispenseu, els diners!
- Això mateix.
- En fi, posem-nos-hi doncs.
- Això, això. Anem per feina.
- Bé, en primer lloc us demanaria que abaixéssiu aquest ganivet esmolat per Satanàs. No fos cas que prenguéssim mal, ara!
- Sí senyor.
- Molt bé. Bon minyó. A veure, tornem-hi. Què desitgeu?
- Caram, però que no ha quedat prou clar?
-Teniu raó, els diners. Perdoneu, és que he tingut un dia molt dur.
- Doncs estigueu per la feina, bon home!
- Bé, mireu; jo ara no us puc atendre com voldríeu però no patiu que tot té solució. Fem una cosa, jo demà tinc tot el dia lliure i si us sembla, després de berenar podria estar per vós. No voldria que penséssiu que sóc un home de poca paraula. Així què? Quedem entesos?
- Home, ara m'agafeu sense saber què respondre! Em trastoqueu l’agenda! Deixeu-me rumiar... que no tingués cap assalt pendent.
- Feu, feu.
- No, em sembla que no. Heu estat de sort. Sí, sí, ja podem quedar entesos per demà. Si em sortís algun compromís de darrera hora sempre podria ajornar-lo.
- Fantàstic! Què us sembla doncs si ens trobem demà a les vuit del vespre aquí mateix? Penseu que aquest carrer és poc transitat, a aquesta hora ja serà fosc i ningú no ens molestarà.
- És clar. Per cert, abans que me n'oblidi... agafeu diners abans de sortir de casa. En cas contrari el nostre encontre fóra en va!
- No patiu, així ho faré.
L’endemà, Fructuós va llevar-se més eufòric que mai; l'ocasió s'ho valia! Va esmorzar i va dinar com un aristòcrata i, a continuació, va desplaçar-se a uns coneguts magatzems de la ciutat fi d'adquirir peces de vestir de tall francès i un barret d'allò més escaient per a la cita. Quan encara faltava mitja hora per la trobada , Fructuós ja era a lloc i fumava un cigarret rere l'altre; semblava talment que esperés el naixement d'un fill. Quan passaven deu minuts de les vuit, l'home del dia anterior va presentar-se al lloc acordat:
-Dispenseu el retard però ja sabeu com funcionen els transports en aquesta ciutat!
- No patiu, la qüestió és que heu arribat. Bé doncs, avui sí que puc estar per vós. Quants diners necessiteu?
- Bé, jo ahir us demanava que esquitxéssiu tot el que portàveu a la cartera però un cop a casa vaig pensar que exigir-vos quantitats desmesurades seria una falta de delicadesa per part meva.
- I ara, em faríeu enfadar! Demaneu, carai, demaneu! Que vaig fort d'armilla jo!
- N'esteu segur?
- Podeu ben pujar-hi de peus!
- Bé, doncs. Què us semblarien tres-cents euros?
- Misèria i companyia, ves què em semblaria! Pujeu, caram! Ja us he dit que era home de calé llarg, jo!
- Bé. Doooooncs... quatre-cents euros?
- On aneu a parar, home de déu! Que no veieu que amb això no arribareu ni a la cantonada?
- Quatre-cents cinquanta?
- Amunt!
- Cinc-cents?
- Amunt, amunt!
- Doncs sis-cents?
- Què us sembla sis-cents cinquanta?
- Em sembla excessiu! Sis-cents trenta, ni vós ni jo.
- Fet! Aquí els teniu.
- Moltes gràcies, sou molt gentil.
- Em permeteu que us faci una pregunta?
- Oh i tant!
- Per què us dediqueu a això dels atracaments?
- És una història llarga. Us la sintetitzaré.
- Si us plau.
- Veureu, jo era dentista. La vocació em venia de petit, ho vaig tenir sempre molt clar. Després de passar per l'escola i per l'institut vaig decidir estudiar odontologia. Vaig superar els estudis amb prou bones notes. Com que els meus pares eren gent de diners, em van muntar una clínica molt a prop d'on vivíem. Els primers anys la clínica només generava beneficis fins que un dia vaig llevar-me amb uns forts recargolaments a l'estómac. Ja deveu saber que els mals de panxa són terribles i no només perjudiquen el cos sinó que també paralitzen les facultats del cervell. Doncs bé, babau de mi, vaig decidir d'anar a treballar i els mals de ventre no em van permetre de concentrar-me en la feina. Aquell mateix dia doncs, incapaç de processar els pensaments com calia, vaig esguerrar la dentadura de dos pacients: a una senyora jubilada li vaig extreure un queixal que no tocava i quan vaig voler tornar a posar-lo a lloc, ho vaig fer amb l'arrel mirant enlaire. La bona dona no va donar-se'n fins que a casa va intentar de menjar-se una coca de llardons. L'altre pacient va ser un jove estudiant al qual en aplicar-li en un queixal reconstruït una capa de ciment odontològic, vaig trencar-li a dins un tros de metall d’un dels meus estris de treball. Òbviament, el tros de metall va quedar immediatament petrificat a la boca del jove de resultes de l'efecte del ciment. Ell però, tan tranquil, no va adonar-se del meu esguerro fins quan va fer-li un petó a la seva xicota a qui va mig seccionar la geniva.
L'endemà, quan vaig voler anar a treballar, vaig trobar-me la clínica completament calcinada i a la cantonada m'esperaven els meus dos pacients amb una colla de familiars i d’amics. No cal que us digui que van atonyinar-me de valent. Vaig anar directament a l'hospital i, quan vaig sortir-ne (em mancava una orella i tenia un ull que mirava al Japó) vaig trobar-me sense casa i sense feina. Des d'aleshores que em dedico a això que veieu, a robar. Ja sé que és trist, però és això o el suïcidi! Penseu que la gent se m'espanta quan els demano diners i jo tampoc no vull provocar aquest sentiment en els ciutadans! En fi, vós heu estat prou gentil de fer-me una caritat.
- On aneu a parar! És molt dur tot això que m'heu contat. Mireu, està decidit, us donaré l'americana que duc; és nova de trinca!
- I ara! No la puc acceptar!
- No sigueu ruc i preneu-la!
- Home, si us heu d'enfadar...
La generositat de Fructuós Batzac però no es va acabar aquí. Al llarg de cinc o sis anys va continuar tenint trobades al carreró amb l’exdentista; va donar-li joies, discos, llibres, televisors, microones, forns, rentadores, estufes, ventiladors, barrets mexicans, mans de fusta per gratar-se l'esquena i gàbies de canari. L'home va recuperar les ganes de viure.
Finalment, Fructuós Batzac va casar-se i va tenir quatre criatures. El nostre home va acabar contracant l’exdentista com a decorador oficial de la seva llar. Els seus treballs van començar a omplir en poc temps el rebedor, el passadís i el menjador de la casa amb aquell estil tan particular seu que se servia d’una barreja de pintures amb incrustacions d'estris d'odontologia. La seva obra era una barreja d’estils a mig camí de Tàpies i de Barceló.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada